Lleida, sí a la vida

És un dret per a tothom, també els no nascuts.

No he escrit res durant aquest dies perquè estava esperant a veure com avançaven les convocatòries i preparatius per a les concentracions en favor de la vida.

Acabo d’arribar de la concentració de Lleida i la veritat és que m’ha semblat tot un èxit. Erem prop de 500 persones, molts nens i mares amb fills en braços. Un munt de globus de l’associació “Derecho a Vivir“, moltes pancartes de Sí a la Vida fetes pels propis manifestants… i moltes famílies. Es notava a faltar més gent, ja que crec que a Lleida hi ha molta més gent que no està d’acord amb l’avortament. Però què més volem? Amb una setmana de marge i amb pocs mitjans què més podiem esperar. Si amb aquest temps i el mail i els sms s’ha aconseguit reunir 500 persones, què no podrem fer amb més recursos, tanques publicitàries, anuncis als diaris… Tot un èxit.

Us animo a que doneu un cop d’un als principals diaris de l’Estat on surten les notícies de les diferents manifestacions.

Lavanguardia, El País, El Mundo, ABC, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Diari el Segre .

També podeu visitar el blog en defensa de la vida de Lleida: Lleida pro vida.

Cal dir que hi ha moltes persones que no saben el que estan demanant. A la web de Derecho a vivir hi ha un apartat que diu Comité Assesor per l’avortament i és increïble la quantitat de gent què hi ha, a més és que són experts en el tema.

I per estar al dia de l’avortament i qualsevol altre tema sobre el què no et sentis escoltat pel govern visita: Hazteoir.org

El Secretari d’Educació dels EE.UU.

Ja es veu quins són els països que aposten per una educació de qualitat

Barack Obama fa dies que va designar al nou secretari d’Educació, Arne Duncan, i sembla ser un home bastant obert a l’educació diferenciada.

El primer link que us poso és del blog de Duran i Lleida en el que sembla estar d’acord amb que hi hagi escoles amb aquest tipus d’educació, sobretot perquè està de moda als EE.UU. i pels resultats que s’obtenen.

Duran i Lleida

En els següents links podreu llegir dos articles sobre la influència de l’elecció d’Arne Duncan com a secretari d’Educació i la diferencia que hi ha entre el nostre país i els EE.UU. Aquí sempre s’agafa en política, o s’intenta imitar el que ve d’Amèrica, però amb aquesta reforma que proposa el nou govern Obama els socialistes estan una mica endarrerits.

“Las recetas de Arne Duncan”

“En España esta prohibido hacer lo que Obama planea en Educación”

Avortament sí. Avortament no.

La llibertat no pot estar per sobre del dret a viure

Què està passant aquest dies amb l’avortament? Però no és una llei que es va aprovar fa 20 anys?

Molts us podrieu preguntar això. Hi ha tant rebombori amb l’avortament primer per la nova llei que el Govern central vol aprovar. Aquesta llei permet que noies de 16 anys puguin avortar sense permís dels seus pares i a més amplia el període durant el que es pot avortar. Crec que els que tiren endavant aquesta llei no deuen de tenir filles en aquesta edat, perquè aquí li agradaria que la seva filla es convertís en una màquina sexual? Sembla molt forta aquesta expressió però si aquesta llei surt endavant hi haurà algun cas. Si ens fiquem en la pell de un adolescent podem arribar a pensar que “no passa res si em vaig al llit amb moltes noies, encara que tinguin 16 anys, ja avortaran després”. És molt fort però és així.

A part de la polèmica per la llei també està la campanya que ha començat la Conferència Episcopal Espanyola sobre l’avortament. Aquesta a sorgit com a resposta a una notícia en la que es deia que al matar un linx un pot anar a la presó i tenir una multa important, però el càstig és més greu si el linx és una femella i està embarassada, perquè llavors es mata dos animals. L’Església vol sensibilitzar a la societat amb aquesta campanya raonant que l’embrió humà està desprotegit davant de la resta d’animals (linx, ximpanzees, goril·les…).

Crec que si tenim alguna certesa de que d’aquelles cèl·lules que s’acaben d’ajuntar pot sortir un nou ésser humà no tenim cap dret a tallar aquella font de vida.

Educar als pares=educar als fills

El que es veu dels fills és el que veiem en els pares

És ven conegut aquella dita castellana que diu: “de tal palo tal astilla”. Crec que la immensa majoria coneixem aquesta dita, però moltes vegades no arribem a veure la seva la realitat. En l’educació hom es pot sorprendre de les actituds d’un alumne. Però, de qui ha après aquestes coses? Es pregunten alguns pares o educadors.

Ens passa sovint, a pares, professors i educadors, que veiem ràpid la piga en l’altre i a vegades no veiem la viga en nosaltres.

El col·legi ja pot tenir l’ideari que sigui, que si a casa no es va pel mateix camí, no serveix de gairebé res. No servirà de res que al col·legi es demani ordre en els estris personals, si quan l’alumne arriba a casa deixa la roba de qualsevol manera sense que els pares li diguin res. L’educació dels fills ha d’anar a la par a casa i a l’escola.

Un altre problema que ens troben és que quan són petits les nenes i nens fan gracia. I després quan són adolescents són insoportables. Què ha passat? L’adolescència direm. Però cal veure com ha estat educat. Moltes vegades passa que quan són petits no se’ls exigeix el que caldria i després quan són grans és impossible.

El moment per inculcar valors o virtuts és quan són més petits. És impossible intentar que un noi/a visqui l’odre quan és adolescent si de petit ningú li ho deia.

Educar fills no és cosa “d’anar fent”, cal planificar entre els dos fins a on és vol arribar, com és vol què sigui el fill/a. Clar que després intervenen molts factors en el seu desenvolupament, però cal pensar les bases sobre les què s’edificarà.

Deixar anar o no a la discoteca?

No sempre es va a ballar a la disco...

Ahir vaig poder estar amb uns amics que feia temps que no veia. Vem parlar de moltes coses. Entre tantes, va sortir el tema de la discoteca. Cal dir que ambdues families tenen fills entre 12 i 16 anys i és un tema que els preocupa. Uns deien que era millor que el seu fill conegués l’ambient de la discoteca; i l’altre que preferia que no hi anés, fins al punt de prohibir-li anar.

En aquell moment jo estava escoltat i anava mirant d’un costat a l’altre veient quins arguments o idees exposaven per defensar les seves idees. I com moltes vegades passa, en aquell moment no se m’ocurria res a dir. Ha sigut després d’unes hores quan el cervell ha començat a funcionar.

Pensant en el tema de la discoteca i el paper dels pares podem veure tres tipus d’accions o actituds, o millor dit tres tipus de pares: autoritaris, reflexius i permisius. Aquests tres tipus es poden extrapolar a l’educació que donen als seus fills.

Els autoritaris són aquells pares que volen que el fill faci les coses com ells diuen sense donar cap tipus de responsabilitat al fill: – Fes això, així i així i d’aquesta manera! Són també els que es dediquen a prohibir sense donar cap tipus d’argument perquè el fill entengui el perquè d’aquella acció. Aquests pares no es donen compte però estan aconseguin l’efecte contrari. El seu fill tindrà cada vegada més ganes de fer allò prohibit, i més encara si hi ha companys de classe que ho fan. Cal donar arguments, fer pensar als fills el perquè de les coses. Així entrariem en el segon grup, els reflexius.  Aquest tipus de pares són els què volen que els seus fills entenguin quin model de vida és el millor. Però no basant-se en el sistema de prova-error. Sinó donant coneixements, aportant idees, parlant amb els fills, “perdent temps amb ells”.

Els permisius són aquells pares que deixen fer al seu fill perquè trobi allò què més li va. “Ha de provar-ho, jo no li puc impedir”, diuen. Aquesta és la falàcia de la llibertat d’elecció. Amb aquest mateix argument quan el nen és un bebé no li donariem llet, hauria de provar tot i què ell mateix escollís. Aquest pares no s’han donat compte del seu paper. Els pares no són unes persones que estan al costat dels seus fills per ser només els seus amics. Estan al costat dels fills per donar-los aquella educació més bona, més adient per al seu fill. És com si tinguessim un fill malalt i li deixessim provar tots els medicaments perquè veiés quin és el que li serveix.

Doncs amb la discoteca passa quelcom semblant. Cal tenir en compte com és el nostre fill, quins són els seus amics i veure a quin lloc va. Tothom sap què és el que pot trobar en una discoteca, només cal mirar els diaris o escoltar les explicacions d’alguns adolescents per estar ven informats. També cal recordar als pares que les discoteques d’ara ja no són com les d’abans.

Amor i Matrimoni.

Avui he pogut asistir a una conferència donada pel degà de la Facultat de Dret de la Universitat d’Oviedo sobre multiculturalisme. Abans d’entrar en el tema calia definir què és cultura. A manera de resum podem dir que una cultura bé determinada per valors i no per principis. Per exemple, un valor seria la llibertat dels fills de poder escollir amb qui casar-se, en canvi en el món musulmà això deixa de ser un valor per a convertir-se en un principi.
També va explicar que no tot allò que ve dels postres avanpassats es dolent o equívoc. Aquí va parlar del “matrimoni tradicional”. Aquesta institució es va formar fa molt temps, podríem dir que al principi de la socialització humana. L’éssser humà necesita un entorn que l’aculli i l’ajudi a desenvolupar-se com a humà.
A mitjans de la segona meitat del segle XX va aparèixer el moviment hippy que amb els seus missatges “d’amor lliure”, “amor sense papers”, “fes l’amor i no la guerra”, promovía l’alliberament del “matrimoni tradicional”. Vint anys després no ens ha quedat res, bé sí, una gran quantitat de persones que vaguen pels registres civils intentant esbrinar els seus pares biològics.
Actualment estem assistint a un fenomen diferent en la forma però igual en l’esència, el reconeixement de la unió d’homosexuals com a matrimoni. L’únic fi d’aquesta proposta és dificultar, minar el concepte de matrimoni intentant, segons els impulsors “millorar la societat i el matrimoni”. No es pot comparar el matrimoni amb aquesta unió. Primer perquè és una unió que no aporta res a la societat més que inestabilitat; i segon, perquè intentar canviar una institució que ha funcionat tant bé durant tants segles? És veritat que la societat ha anat canviant, però també va canviar des de els primers homes als postres avantpassats del segle XIX.
El matrimoni és la base de la societat, on s’aprenen valors com la solidaritat, la generositat, l’esforç…
Què és Amor ? Amor és donació, és volcar-se en l’ésser que estimem. Recomano a tots llegir l’encíclica del Papa Benet XVI “Déu és Amor”, on fa una distinció perfecta entre els tipus d’amor.
Amor no és una nit boja, no és la relació d’unes hores. És la relació d’una eternitat. L’amor matrimonial està compost de petits detalls que fan agradable la vida a la persona amada. Què estic fent per defensar el meu matrimoni? Què estem fent per defensar el matrimoni? Què estem fent per defensar la cultura cristiana en la societat actual?

Educar o ensenyar: qui posa els límits?

En els últims temps l’escola ha passat de ser una institució on s’ensenyaven uns continguts i es reforçava l’educació rebuda a casa, a convertir-se en educadora de noves persones. Això ha suposat un gran canvi, que no vol dir positiu, perquè els pares estan perdent allò més preuat que tenen, els fills. Ja que no són ells els que eduquen, sinó l’escola, els professors i en definitiva el govern que és qui decideix quins continuguts incloure en la formació dels nens.

És cert que cal que a l’escola es continuï la tasca educativa dels pares, però hi ha uns límits. Ho hem vist fa poc, i encara continua, amb la nova llei d’educació. També amb l’assignatura de ciutadanía i la de religió. Qui és l’Estat per decidir els continguts sobre els que es formaran els fills com a persones? Les competències acadèmiques no se les neguem, però quan parlem de segons quins valors, hom comença a tremolar.

Així doncs cal pensar què estem fent per l’educació, què estem fent pels nostres fills, en definitiva què estem fent pels futurs membres de la nostra societat on cal que hagi persones de seny.