Manifestació per la vida: anècdotes

Segurament hi ha moltes anècdotes d’aquell dia, entre tanta gent que estàvem! Però jo només explicaré aquelles en les que he participat o he estat testimoni.

La primera és un cartell que vaig veure que deia: “no soy católico ni del PP y estoy en contra del aborto”. Ja es veu que la volia deixar clar les seves creences per evitar que els mitjans de comunicació capgirin la informació.

Una altra que va suceir mentres estava sota la plataforma dels fotogràfs a la porta d’Alcalà. Havia moltíssims que volien fotografiar tota la gentada que s’havia congregat però pocs van ser els que es van demostrar sorpresos per la quantitat de persones. Entre elles una fotògrafa del Brasil que comença a fer instantàneas com una boja i no parava de dir que allò era increïble. Al costat, periodistes de casa nostra que ni s’inmutaven. Aquí es veu l’objectivitat que han dde donar els periodistes!

Quan temps tardarem en acceptar la diferenciada?

A veure quan ens comencem a fixar en temes d'educació en els EE.UU.

Cada vegada més es parla de l’educació diferenciada. El principal motiu és l’aprobació de la nova Llei d’Educació Catalana. Però això és gràcies al ressó d’aquest tipus d’educació que està habent als EE.UU. Ara ni més ni menys que Hillary Clinton que demana respecte per aquest tipus d’educació.

Gairebé cada dia surt alguna notícia, carta, reportatge o article en els mitjans de comunicació, nacionals i/o estrangers.

Avui a la LaVanguardia apareixia una carta de la Sra. Maribel Cervera.

I en “El Mundo” apareixia una enquesta que encara podeu votar.

També podeu donar un cop d’ull a aquests articles:

“Los niños con los niños…”

“Un centro de Salamanca…”

“El Parlamento Europeo respalda la educación diferenciada”

“Es una payasada…”

Dret a la vida

Us poso aquí dos videos de la Fundació Derecho a vivir, què estan al Youtube que em semblen molt bons per entendre més.

El primer té escenes que poden ferir la sensibilitat d’algunes persones. És dur, però és així.

Lleida, sí a la vida

És un dret per a tothom, també els no nascuts.

No he escrit res durant aquest dies perquè estava esperant a veure com avançaven les convocatòries i preparatius per a les concentracions en favor de la vida.

Acabo d’arribar de la concentració de Lleida i la veritat és que m’ha semblat tot un èxit. Erem prop de 500 persones, molts nens i mares amb fills en braços. Un munt de globus de l’associació “Derecho a Vivir“, moltes pancartes de Sí a la Vida fetes pels propis manifestants… i moltes famílies. Es notava a faltar més gent, ja que crec que a Lleida hi ha molta més gent que no està d’acord amb l’avortament. Però què més volem? Amb una setmana de marge i amb pocs mitjans què més podiem esperar. Si amb aquest temps i el mail i els sms s’ha aconseguit reunir 500 persones, què no podrem fer amb més recursos, tanques publicitàries, anuncis als diaris… Tot un èxit.

Us animo a que doneu un cop d’un als principals diaris de l’Estat on surten les notícies de les diferents manifestacions.

Lavanguardia, El País, El Mundo, ABC, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Diari el Segre .

També podeu visitar el blog en defensa de la vida de Lleida: Lleida pro vida.

Cal dir que hi ha moltes persones que no saben el que estan demanant. A la web de Derecho a vivir hi ha un apartat que diu Comité Assesor per l’avortament i és increïble la quantitat de gent què hi ha, a més és que són experts en el tema.

I per estar al dia de l’avortament i qualsevol altre tema sobre el què no et sentis escoltat pel govern visita: Hazteoir.org

Avortament sí. Avortament no.

La llibertat no pot estar per sobre del dret a viure

Què està passant aquest dies amb l’avortament? Però no és una llei que es va aprovar fa 20 anys?

Molts us podrieu preguntar això. Hi ha tant rebombori amb l’avortament primer per la nova llei que el Govern central vol aprovar. Aquesta llei permet que noies de 16 anys puguin avortar sense permís dels seus pares i a més amplia el període durant el que es pot avortar. Crec que els que tiren endavant aquesta llei no deuen de tenir filles en aquesta edat, perquè aquí li agradaria que la seva filla es convertís en una màquina sexual? Sembla molt forta aquesta expressió però si aquesta llei surt endavant hi haurà algun cas. Si ens fiquem en la pell de un adolescent podem arribar a pensar que “no passa res si em vaig al llit amb moltes noies, encara que tinguin 16 anys, ja avortaran després”. És molt fort però és així.

A part de la polèmica per la llei també està la campanya que ha començat la Conferència Episcopal Espanyola sobre l’avortament. Aquesta a sorgit com a resposta a una notícia en la que es deia que al matar un linx un pot anar a la presó i tenir una multa important, però el càstig és més greu si el linx és una femella i està embarassada, perquè llavors es mata dos animals. L’Església vol sensibilitzar a la societat amb aquesta campanya raonant que l’embrió humà està desprotegit davant de la resta d’animals (linx, ximpanzees, goril·les…).

Crec que si tenim alguna certesa de que d’aquelles cèl·lules que s’acaben d’ajuntar pot sortir un nou ésser humà no tenim cap dret a tallar aquella font de vida.

Educar als pares=educar als fills

El que es veu dels fills és el que veiem en els pares

És ven conegut aquella dita castellana que diu: “de tal palo tal astilla”. Crec que la immensa majoria coneixem aquesta dita, però moltes vegades no arribem a veure la seva la realitat. En l’educació hom es pot sorprendre de les actituds d’un alumne. Però, de qui ha après aquestes coses? Es pregunten alguns pares o educadors.

Ens passa sovint, a pares, professors i educadors, que veiem ràpid la piga en l’altre i a vegades no veiem la viga en nosaltres.

El col·legi ja pot tenir l’ideari que sigui, que si a casa no es va pel mateix camí, no serveix de gairebé res. No servirà de res que al col·legi es demani ordre en els estris personals, si quan l’alumne arriba a casa deixa la roba de qualsevol manera sense que els pares li diguin res. L’educació dels fills ha d’anar a la par a casa i a l’escola.

Un altre problema que ens troben és que quan són petits les nenes i nens fan gracia. I després quan són adolescents són insoportables. Què ha passat? L’adolescència direm. Però cal veure com ha estat educat. Moltes vegades passa que quan són petits no se’ls exigeix el que caldria i després quan són grans és impossible.

El moment per inculcar valors o virtuts és quan són més petits. És impossible intentar que un noi/a visqui l’odre quan és adolescent si de petit ningú li ho deia.

Educar fills no és cosa “d’anar fent”, cal planificar entre els dos fins a on és vol arribar, com és vol què sigui el fill/a. Clar que després intervenen molts factors en el seu desenvolupament, però cal pensar les bases sobre les què s’edificarà.

Amor i Matrimoni.

Avui he pogut asistir a una conferència donada pel degà de la Facultat de Dret de la Universitat d’Oviedo sobre multiculturalisme. Abans d’entrar en el tema calia definir què és cultura. A manera de resum podem dir que una cultura bé determinada per valors i no per principis. Per exemple, un valor seria la llibertat dels fills de poder escollir amb qui casar-se, en canvi en el món musulmà això deixa de ser un valor per a convertir-se en un principi.
També va explicar que no tot allò que ve dels postres avanpassats es dolent o equívoc. Aquí va parlar del “matrimoni tradicional”. Aquesta institució es va formar fa molt temps, podríem dir que al principi de la socialització humana. L’éssser humà necesita un entorn que l’aculli i l’ajudi a desenvolupar-se com a humà.
A mitjans de la segona meitat del segle XX va aparèixer el moviment hippy que amb els seus missatges “d’amor lliure”, “amor sense papers”, “fes l’amor i no la guerra”, promovía l’alliberament del “matrimoni tradicional”. Vint anys després no ens ha quedat res, bé sí, una gran quantitat de persones que vaguen pels registres civils intentant esbrinar els seus pares biològics.
Actualment estem assistint a un fenomen diferent en la forma però igual en l’esència, el reconeixement de la unió d’homosexuals com a matrimoni. L’únic fi d’aquesta proposta és dificultar, minar el concepte de matrimoni intentant, segons els impulsors “millorar la societat i el matrimoni”. No es pot comparar el matrimoni amb aquesta unió. Primer perquè és una unió que no aporta res a la societat més que inestabilitat; i segon, perquè intentar canviar una institució que ha funcionat tant bé durant tants segles? És veritat que la societat ha anat canviant, però també va canviar des de els primers homes als postres avantpassats del segle XIX.
El matrimoni és la base de la societat, on s’aprenen valors com la solidaritat, la generositat, l’esforç…
Què és Amor ? Amor és donació, és volcar-se en l’ésser que estimem. Recomano a tots llegir l’encíclica del Papa Benet XVI “Déu és Amor”, on fa una distinció perfecta entre els tipus d’amor.
Amor no és una nit boja, no és la relació d’unes hores. És la relació d’una eternitat. L’amor matrimonial està compost de petits detalls que fan agradable la vida a la persona amada. Què estic fent per defensar el meu matrimoni? Què estem fent per defensar el matrimoni? Què estem fent per defensar la cultura cristiana en la societat actual?

No hi ha problemes amb les separacions?

Hom està convençut i a més vol fer veure que separar-se és quelcom normal. També s’afirma que els fills no pateixen. Qui ha dit això? Segurament deu ser un expert psicòleg. Però curiosament en eles escoles apareixen casos contraris a aquest argument.

Un exemple d’això és el que va succeir en una classe de segon de primària on treballa un company que és mestre. En la classe van preguntar que era allò que més els preocupava. Les respostes eren molt variades: que el Barça guanyi la lliga, el meu avi malalt, que em comprin la Wii… Però un nen va dir: els meus pares, perquè es volen separar. En aquest moment tots els seus companys van canviar l’opció triada i van decidir que també els importava la separció dels pares del seu company.

Per què abans de prendre una decisió no pensem en les conseqüències en els altres?

És un dolor inexplicable el que pateix el nen encara que no ho exterioritzi. Ha de dividir la seva personalitat en dos? Ja que els pares al no estar junts, cadascú prendrà les decisions que li semblin, tot i que sempre es poden parlar.

Jo he tingut la sort de tenir uns pares magnífics. I una de les coses que recordo és que quan havia una petita discusió la tallaven si estaven amb nosaltres i després a soles ho arreglaven. Crec que és una bona manera, perquè així s’evita que els fills prenguin una posició front un problema que afecta a l’estructura familiar.