Manifestació per la vida: anècdotes

Segurament hi ha moltes anècdotes d’aquell dia, entre tanta gent que estàvem! Però jo només explicaré aquelles en les que he participat o he estat testimoni.

La primera és un cartell que vaig veure que deia: “no soy católico ni del PP y estoy en contra del aborto”. Ja es veu que la volia deixar clar les seves creences per evitar que els mitjans de comunicació capgirin la informació.

Una altra que va suceir mentres estava sota la plataforma dels fotogràfs a la porta d’Alcalà. Havia moltíssims que volien fotografiar tota la gentada que s’havia congregat però pocs van ser els que es van demostrar sorpresos per la quantitat de persones. Entre elles una fotògrafa del Brasil que comença a fer instantàneas com una boja i no parava de dir que allò era increïble. Al costat, periodistes de casa nostra que ni s’inmutaven. Aquí es veu l’objectivitat que han dde donar els periodistes!

Igualtat en què?

Sembla que l'home hagi quedat desprotegit amb les noves lleis

Des de fa anys hi ha qui reclama la igualtat de sexe. Els què demanen això volen que l’home i la dona siguin iguals. Això d’entrada és una útopia, ja què qualsevol persona que estigui fent la ESO sap que hi ha diferències entre l’home i la dona. Hi ha diferències físiques i psíquiques. Tanmateix això no vol dir que cada sexe ha tenir uns drets diferents.

L’home i la dona són dos éssers de la mateixa espècie i és necessari, per dignitat, que ambdós tinguin els mateixos drets. Els dos han de tenir les mateixes oportunitats de créixer i desenvolupar-se en la nostra societat.

Actualment sembla que l’home estigui desprotegit davant la llei en alguns casos. Em remitiré a un cas que em van explicar. Són les dotze de la nit. Un matrimoni està a punt d’anar-se’n a dormir. Els fills estan preparant-se per ficar al llit. Truquen a la porta. Al obrir-la el pare, es troba de cara amb els mossos d’esquadra. Aquests li diuen, després d’identificar-se, que han rebut una trucada de la seva dona dient que l’estava maltractant. El pare bocabadat no s’ho acaba de creure. Feia un moment estava amb la seva dona parlant d’una qüestió de l’endemà i ara… Una filla li diu als mossos que la seva mare els ha enganyat. Però els mossos diuen qusi tornessin a rebre una trucada de la seva dona l’haurien de detenir, per tant li recomanen que se’n vagi a dormir a un altre lloc. No creieu què en aquest cas l’home està desprotegit? A més, qui és queda amb els fills si es separen? Doncs normalment la dona. És què no hi ha dones que maltracten?

La llei s’ha endurit tant que l’home ha passat a restar indefens davant la llei. Amb això no vull dir que l’home sigui innocent o que no sigui just el tracte que ha de rebre. Però crec que cal buscar la igualtat en aquest tema.

Quan parlem d’educació diferenciada, no es referim a exclusió per sexes. Cal recordar que a França i a Alemanya ha sigut l’esquerra, les feministes, les que han promogut la creació d’escoles només per a dones. Per què? Doncs perquè les dones són diferents dels homes i així poden donar una educació més oberta i adequada a la seva manera de ser. I com a conseqüència d’aquesta opció, es presenta també la dels homes.

Algú es podria preguntar, i com és què al nostre Estat l’esquerra és la què es dedica a arremetre contra aquest tipus d’educació? Doncs com vaig sentir en una pel·lícula, la nit és més oscura just abans de la matinada. Esperem que dintre d’uns anys o millor dit, quan abans l’esquerra agafi l’exemple europeu i vegi que el millor per a la formació de les dones i dels homes és tenir aquesta opció dins del sistema educatiu.

Amor i Matrimoni.

Avui he pogut asistir a una conferència donada pel degà de la Facultat de Dret de la Universitat d’Oviedo sobre multiculturalisme. Abans d’entrar en el tema calia definir què és cultura. A manera de resum podem dir que una cultura bé determinada per valors i no per principis. Per exemple, un valor seria la llibertat dels fills de poder escollir amb qui casar-se, en canvi en el món musulmà això deixa de ser un valor per a convertir-se en un principi.
També va explicar que no tot allò que ve dels postres avanpassats es dolent o equívoc. Aquí va parlar del “matrimoni tradicional”. Aquesta institució es va formar fa molt temps, podríem dir que al principi de la socialització humana. L’éssser humà necesita un entorn que l’aculli i l’ajudi a desenvolupar-se com a humà.
A mitjans de la segona meitat del segle XX va aparèixer el moviment hippy que amb els seus missatges “d’amor lliure”, “amor sense papers”, “fes l’amor i no la guerra”, promovía l’alliberament del “matrimoni tradicional”. Vint anys després no ens ha quedat res, bé sí, una gran quantitat de persones que vaguen pels registres civils intentant esbrinar els seus pares biològics.
Actualment estem assistint a un fenomen diferent en la forma però igual en l’esència, el reconeixement de la unió d’homosexuals com a matrimoni. L’únic fi d’aquesta proposta és dificultar, minar el concepte de matrimoni intentant, segons els impulsors “millorar la societat i el matrimoni”. No es pot comparar el matrimoni amb aquesta unió. Primer perquè és una unió que no aporta res a la societat més que inestabilitat; i segon, perquè intentar canviar una institució que ha funcionat tant bé durant tants segles? És veritat que la societat ha anat canviant, però també va canviar des de els primers homes als postres avantpassats del segle XIX.
El matrimoni és la base de la societat, on s’aprenen valors com la solidaritat, la generositat, l’esforç…
Què és Amor ? Amor és donació, és volcar-se en l’ésser que estimem. Recomano a tots llegir l’encíclica del Papa Benet XVI “Déu és Amor”, on fa una distinció perfecta entre els tipus d’amor.
Amor no és una nit boja, no és la relació d’unes hores. És la relació d’una eternitat. L’amor matrimonial està compost de petits detalls que fan agradable la vida a la persona amada. Què estic fent per defensar el meu matrimoni? Què estem fent per defensar el matrimoni? Què estem fent per defensar la cultura cristiana en la societat actual?

No hi ha problemes amb les separacions?

Hom està convençut i a més vol fer veure que separar-se és quelcom normal. També s’afirma que els fills no pateixen. Qui ha dit això? Segurament deu ser un expert psicòleg. Però curiosament en eles escoles apareixen casos contraris a aquest argument.

Un exemple d’això és el que va succeir en una classe de segon de primària on treballa un company que és mestre. En la classe van preguntar que era allò que més els preocupava. Les respostes eren molt variades: que el Barça guanyi la lliga, el meu avi malalt, que em comprin la Wii… Però un nen va dir: els meus pares, perquè es volen separar. En aquest moment tots els seus companys van canviar l’opció triada i van decidir que també els importava la separció dels pares del seu company.

Per què abans de prendre una decisió no pensem en les conseqüències en els altres?

És un dolor inexplicable el que pateix el nen encara que no ho exterioritzi. Ha de dividir la seva personalitat en dos? Ja que els pares al no estar junts, cadascú prendrà les decisions que li semblin, tot i que sempre es poden parlar.

Jo he tingut la sort de tenir uns pares magnífics. I una de les coses que recordo és que quan havia una petita discusió la tallaven si estaven amb nosaltres i després a soles ho arreglaven. Crec que és una bona manera, perquè així s’evita que els fills prenguin una posició front un problema que afecta a l’estructura familiar.