No sempre es va a ballar a la disco...
Ahir vaig poder estar amb uns amics que feia temps que no veia. Vem parlar de moltes coses. Entre tantes, va sortir el tema de la discoteca. Cal dir que ambdues families tenen fills entre 12 i 16 anys i és un tema que els preocupa. Uns deien que era millor que el seu fill conegués l’ambient de la discoteca; i l’altre que preferia que no hi anés, fins al punt de prohibir-li anar.
En aquell moment jo estava escoltat i anava mirant d’un costat a l’altre veient quins arguments o idees exposaven per defensar les seves idees. I com moltes vegades passa, en aquell moment no se m’ocurria res a dir. Ha sigut després d’unes hores quan el cervell ha començat a funcionar.
Pensant en el tema de la discoteca i el paper dels pares podem veure tres tipus d’accions o actituds, o millor dit tres tipus de pares: autoritaris, reflexius i permisius. Aquests tres tipus es poden extrapolar a l’educació que donen als seus fills.
Els autoritaris són aquells pares que volen que el fill faci les coses com ells diuen sense donar cap tipus de responsabilitat al fill: – Fes això, així i així i d’aquesta manera! Són també els que es dediquen a prohibir sense donar cap tipus d’argument perquè el fill entengui el perquè d’aquella acció. Aquests pares no es donen compte però estan aconseguin l’efecte contrari. El seu fill tindrà cada vegada més ganes de fer allò prohibit, i més encara si hi ha companys de classe que ho fan. Cal donar arguments, fer pensar als fills el perquè de les coses. Així entrariem en el segon grup, els reflexius. Aquest tipus de pares són els què volen que els seus fills entenguin quin model de vida és el millor. Però no basant-se en el sistema de prova-error. Sinó donant coneixements, aportant idees, parlant amb els fills, “perdent temps amb ells”.
Els permisius són aquells pares que deixen fer al seu fill perquè trobi allò què més li va. “Ha de provar-ho, jo no li puc impedir”, diuen. Aquesta és la falàcia de la llibertat d’elecció. Amb aquest mateix argument quan el nen és un bebé no li donariem llet, hauria de provar tot i què ell mateix escollís. Aquest pares no s’han donat compte del seu paper. Els pares no són unes persones que estan al costat dels seus fills per ser només els seus amics. Estan al costat dels fills per donar-los aquella educació més bona, més adient per al seu fill. És com si tinguessim un fill malalt i li deixessim provar tots els medicaments perquè veiés quin és el que li serveix.
Doncs amb la discoteca passa quelcom semblant. Cal tenir en compte com és el nostre fill, quins són els seus amics i veure a quin lloc va. Tothom sap què és el que pot trobar en una discoteca, només cal mirar els diaris o escoltar les explicacions d’alguns adolescents per estar ven informats. També cal recordar als pares que les discoteques d’ara ja no són com les d’abans.
Publicat per dburniol 
