No hi ha problemes amb les separacions?

Hom està convençut i a més vol fer veure que separar-se és quelcom normal. També s’afirma que els fills no pateixen. Qui ha dit això? Segurament deu ser un expert psicòleg. Però curiosament en eles escoles apareixen casos contraris a aquest argument.

Un exemple d’això és el que va succeir en una classe de segon de primària on treballa un company que és mestre. En la classe van preguntar que era allò que més els preocupava. Les respostes eren molt variades: que el Barça guanyi la lliga, el meu avi malalt, que em comprin la Wii… Però un nen va dir: els meus pares, perquè es volen separar. En aquest moment tots els seus companys van canviar l’opció triada i van decidir que també els importava la separció dels pares del seu company.

Per què abans de prendre una decisió no pensem en les conseqüències en els altres?

És un dolor inexplicable el que pateix el nen encara que no ho exterioritzi. Ha de dividir la seva personalitat en dos? Ja que els pares al no estar junts, cadascú prendrà les decisions que li semblin, tot i que sempre es poden parlar.

Jo he tingut la sort de tenir uns pares magnífics. I una de les coses que recordo és que quan havia una petita discusió la tallaven si estaven amb nosaltres i després a soles ho arreglaven. Crec que és una bona manera, perquè així s’evita que els fills prenguin una posició front un problema que afecta a l’estructura familiar.

Educar o ensenyar: qui posa els límits?

En els últims temps l’escola ha passat de ser una institució on s’ensenyaven uns continguts i es reforçava l’educació rebuda a casa, a convertir-se en educadora de noves persones. Això ha suposat un gran canvi, que no vol dir positiu, perquè els pares estan perdent allò més preuat que tenen, els fills. Ja que no són ells els que eduquen, sinó l’escola, els professors i en definitiva el govern que és qui decideix quins continuguts incloure en la formació dels nens.

És cert que cal que a l’escola es continuï la tasca educativa dels pares, però hi ha uns límits. Ho hem vist fa poc, i encara continua, amb la nova llei d’educació. També amb l’assignatura de ciutadanía i la de religió. Qui és l’Estat per decidir els continguts sobre els que es formaran els fills com a persones? Les competències acadèmiques no se les neguem, però quan parlem de segons quins valors, hom comença a tremolar.

Així doncs cal pensar què estem fent per l’educació, què estem fent pels nostres fills, en definitiva què estem fent pels futurs membres de la nostra societat on cal que hagi persones de seny.